Encara una altra Antígona?

Malgrat que fa dies que m'agradaria trobar una estona per asseure'm, reflexionar i fer una entrada sobre l'assignatura que ens ocupa, al nostre entorn passen fets massa colpidors com per deixar-los de banda. Així, que us deixo amb un bocí dels meus pensaments.

Sòfocles va engendrar el relat d'Antígona debatent-se entre el dret natural i el dret positiu. Espriu la va adaptar en el context de la Guerra civil i altres desgràcies personals. En tots dos casos, es considera el fet de donar la pròpia vida per exculpar la societat o els altres,

I em pregunto... podríem avui escriure encara una nova Antígona? Podria ser Catalunya aquesta Antígona que creu en el dret natural, mentre que l'Estat espanyol amb el 155 encarnaria Creont i el dret positiu?

No pretenc ferir sensibilitats ni ofendre ningú. En la mesura del que ens deixin, siguem éssers lliures, respectuosos i vitals.

I, per acabar, unes notes per la pau. Espero que en gaudiu!

Tres voltes rebel... jo també

Llegint diaris, mirant la televisió o escoltant la ràdio al cotxe, veig una situació política que fa posar la pell de gallina. Ja fa dies, setmanes, mesos... per no dir anys que cada vegada em costa més d'entendre com acabarà tot plegat. És l'odi i l'enveja tot motor d'alguns dels que governen? On és l'essència de qui vol governar per posar-se al servei del poble i lluitar per portar-lo a bon port? Crec que hem (o potser han...) perdut el nord!

D'altra banda, algunes veus femenines reivindicants em fan veure que ja és mes de març i, tot això, m'ha fet pensar en Maria Mercè Marçal. En moments com aquest, la seva força esperona!

Vull ser lliure en la meva feminitat: vull ser dona i sentir-me'n orgullosa.
Vull ser lliure en el meu dia a dia: estimo els meus orígens.
Vull ser lliure en el meu país: aquest que portaré sempre dins mentre no descobreixin detectors per als secrets del cor.

I sobretot...
Vull que la meva filla creixi en un entorn social i polític madur, plural, respectuós i, sobretot, lliure.

Amb aquests pensaments i un poema d'aquesta gran dona acabo l'entrada d'avui.

Tan petita

Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m'omple les mans de maons?
Qui em fa dir-te les serps de l'altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tàpia?
—Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no et deixo saltar!

També el podeu sentir musicat per Jabier Muguruza.

Si voleu descobrir-ne més, podeu mirar al web de la Fundació Maria-Mercè Marçal.